Jorge Semprún y mi madre

Estos últimos días o podría decir meses he ido muy liada por razones básicamente laborales, aunque supongo que siempre son excusas. Como aún voy muy liada hoy le dedicaré mi post a mi madre, que aunque quede cursi, yo adoro. A mi madre le encanta escribir. Recuerdo con mucho cariño las cartas que me mandaba a Londres, con miles de recortes de periódicos que me podrían interesar y con una postalita bonita. A la semana recibo emails suyos con links a vídeos interesantes o powerpoints monos o algunos no tan monos. Se lo pasa bomba. La semana pasada nos mandó un email a mis hermanos y a mi de sus reflexiones después de leer que su queridísimo escritor Jorge Semprún había fallecido. Como se le da mejor a ella hablar del letrado (con vergüenza diré que no he leído nada de él, aunque en casa hay todos los libros) aquí os copio el texto que recibí. Espero que los no catalano-partlantes entendáis como mínimo la base del textos.

Gràcies mama!

Amics, hola,

Tenim dos prestatges sobre el nostre llit –són fets d’obra, amb totxos sòlids i resistents– on vaig depositant els llibres que guardo –a diferents indrets de casa– dels meus autors preferits. Faig aquest trasllat, aquesta mudança literària, en un moment molt precís i trist: quan aquests escriptors moren.

I aquest matí, un cop llegits mitja dotzena d’articles publicats al diari El País, n’he pujat uns quants de llibres a la nostra habitació. Encara em queda espai per a altres lectures i espero –ho desitjo intensament, és clar– que pugui disposar de temps per emplenar-los aquests dos prestatges.

En llegir l’any passat el discurs que ell va dirigir als assistents en ocasió del 65è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Buchenwald, ja vaig intuir que no li quedava molt de temps. I que ell ho sabia. Malgrat el seu aspecte elegant de sempre (avec ses cheveux blancs au vent), malgrat el seu riure compartit amb supervivents espanyols del camp.

Sí, a París ha mort Jorge Semprún.

Com que sempre començo a llegir el diari per la columna de l’última pàgina –avui de l’Elvira Lindo– he arribat molt aviat als obituaris, on ell, per cert, no hi era. M’he adonat doncs de la seva mort en girar aquest full funest –sempre en direcció contrària– i en veure la foto on ell, visiblement afligit, mira però no veu els coloms d’una plaça de Sarajevo a finals dels anys noranta. Adiós a un testigo de la barbarie: Un gran intelectual europeo. Era –en castellà, l’única llengua permesa al país– un article de Juan Goytisolo.

I, com us deia al començament, en pujar a l’habitació amb la meva càrrega de paper imprès, he fet un descobriment: al meu costat del llit hi havia “Le grand voyage”, comprat fa un mes a una llibreria magnífica de Bordeaux i que era a punt de començar i a l’altre costat del llit he vist “Lealtad y traición, Jorge Semprún y su siglo”, una biografia de Franziska Augstein, que en Ferran està llegint (primer comentari, aquest molt personal i sense importància: el llibre no ens convenç a cap dels dos. I segon comentari: la foto de la portada d’avui del País és la de la portada d’aquesta biografia escrita en alemany).

M’ha fet il·lusió descobrir aquesta espècie de capicua (Semprún-llit-Semprún) en un dia com avui. Voilà, c’est tout. Llegiu Semprún.